Arrel de la web > S’Altra Senalla > Finestra al Sud (Inca) > En Deute amb el Sud > Guia «en deute amb el Sud» > 2. PREGUNTES BÀSIQUES SOBRE EL DEUTE EXTERN
2. PREGUNTES BÀSIQUES SOBRE EL DEUTE EXTERN
Aquestes són les respostes a algunes de les preguntes que qualsevol persona interessada en el tema del deute extern hauria d’entendre per poder explicar la importància d’aquest fet en el nostre món.
QUÈ ÉS EL DEUTE EXTERN?
Són els doblers que els països del Sud (empobrits) deuen als bancs privats estrangers (deute privat), als governs del Nord (deute bilateral) i a les institucions financeres internacionals (IFI), com l’FMI, el BM i els bancs regionals de desenvolupament (deute multilateral), a conseqüència dels préstecs que els seus governs reberen en el passat (i encara continuen rebent) i que no poden satisfer en l’actualitat.
A QUI DEUEN ELS PAÏSOS DEL SUD?
L’any 2005, la quantitat total de deute bilateral era de 389.676 milions de dòlars, quantitat que suposava un 17,76% del total del deute. La quantitat de deute multilateral era de 381.865, és a dir, un 17,4%, i el total de deute privat era de 1.422.917 milions de dòlars, quantitat que suposava un 64,84%.
QUANT ES PAGA?
Malgrat totes les promeses i iniciatives de cancel·lació, el deute continua creixent. Així, cada any els països del Sud paguen als seus creditors milers de milions de dòlars en concepte de servei del deute -incloent-hi el principal (la part del préstec que toca pagar cada any) i els interessos.
EVOLUCIÓ DEL DEUTE EXTERN QUI FINANÇA EL DESENVOLUPAMENT DE QUI?
L’any 2007, els països del Sud varen transferir al Nord més de 500.000 milions de dòlars en concepte de pagament del deute, xifra que suposa gairebé cinc vegades allò que els països del Nord els varen prestar en concepte d’ajuda oficial per al desenvolupament, una mica més de 106.800 milions de dòlars. Aquesta transferència més elevada de doblers del Sud al Nord que del Nord al Sud ha augmentant des dels anys noranta. Gairebé la meitat del que es paga en concepte de servei del deute són interessos. D’aquesta manera, els pagaments efectuats no aconsegueixen de cap manera frenar la tendència al creixement del total del deute, ja que els interessos són tan elevats que acaben contrarestant el pagament, i fan que el deute continuï creixent sense que algun dia es pugui posar fi a aquesta bolla de neu. Si el servei del deute del Sud al Nord és 4,7 vegades l’ajuda oficial per al desenvolupament que es transfereix anualment del Nord al Sud, llavors, qui finança el desenvolupament de qui?
QUÈ ES DEU A L’ESTAT ESPANYOL?
Segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, el 31 de desembre de 2006, el deute extern del qual l’Estat espanyol era creditor era de 9.587 milions d’euros, xifra que suposa poc menys de l’1% del PIB espanyol i només un 65% de la despesa militar espanyola.
D’aquesta quantitat, gairebé el 50% (4.786 milions d’euros) és deute procedent dels crèdits del Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD). Aquest instrument i altres de semblants serveixen per internacionalitzar les empreses espanyoles, de manera que els interessos d’aquestes empreses passen per davant de les necessitats de desenvolupament de les poblacions més necessitades. El deute bilateral espanyol a llarg termini va representar l’any 2007 més d’un 3% del total del deute bilateral a llarg termini del conjunt dels països empobrits. Des de l’any 1996 fins a l’any 2007, el nombre de països deutors de l’Estat espanyol ha augmentat (de 73 a 81). És important destacar que la major part del pes del deute es concentra en uns pocs països: el 80% del total recau sobre els primers vint països més endeutats, i els tres més endeutats aglutinen més del 25% del deute.
QUINES CONSEQÜÈNCIES TÉ EL PAGAMENT DEL DEUTE EXTERN PER ALS PAÏSOS EMPOBRITS?
La quantitat que cada any paguen els països empobrits en concepte de deute extern és més de quatre vegades el que les Nacions Unides consideren que es necessitaria per cobrir les necessitats bàsiques de tota la població mundial durant un any. Segons les Nacions Unides, tan sols faria falta una tercera part del que es paga en concepte de servei del deute (uns 130.000 milions de dòlars) per garantir l’accés a l’educació bàsica, l’atenció i la infraestructura sanitàries, una alimentació adequada i l’accés a aigua potable de tota la població del món.
Alguns exemples més:
Bolívia destina el 33% del seu pressupost a pagar el deute públic.
El Senegal destina al servei del deute 3,4 vegades el que inverteix en salut i
educació.
Filipines destina al servei del deute 5,8 vegades el que inverteix en salut.
La Costa d’Ivori destina al servei del deute 9,6 vegades el que inverteix en salut i 2,1 vegades el que inverteix en educació.
Indonèsia destina al servei del deute 17 vegades el que inverteix en salut.
L’Argentina destina al servei del deute 4,4 vegades el que inverteix en salut i
educació, 3,8 vegades el que paga als seus funcionaris, 9,8 vegades el que
destina a inversió pública i 160 vegades el que rep en concepte d’AOD.
Colòmbia destina al servei del deute 27 vegades el que rep en concepte
d’ajuda oficial al desenvolupament (AOD).
L’Argentina, Filipines, Colòmbia i Indonèsia, entre d’altres, destinen més del
70% dels seus ingressos a pagar el deute extern.
És important destacar que el pagament del servei del deute afecta directament els ciutadans del Sud. Moltes vegades se’ns diu que ells no paguen perquè en realitat en aquests països no es paguen imposts. És fals: als països empobrits moltes vegades no hi ha sistemes d’imposts progressius (com ara el nostre IRPF), però sí imposts sobre el consum (com ara l’IVA). A més, els doblers que es destinen a pagar el deute extern són doblers que no poden dedicar-se a altres despeses públiques al país i, per tant, són els ciutadans, que no poden accedir als serveis bàsics ni a les infraestructures, els qui pateixen pel pagament del deute extern.
PER QUÈ S’HA D’ANUL·LAR EL DEUTE EXTERN?
S’ha d’anul·lar perquè és impagable: El deute del conjunt dels països
empobrits, així com el pagament d’aquest deute (el servei del deute), creix
constantment des de fa 20 anys, tot i que aquests països l’han pagat durant
aquestes dues dècades. Encara que sembli impossible, el total del deute no ha
disminuït, sinó tot el contrari: el 2004, el deute extern dels països empobrits era
més de quatre vegades superior al deute d’agost de 1982, quan va esclatar la crisi
del deute, malgrat que durant aquests més de 20 anys s’ha pagat 7 vegades el que
es devia en aquell moment. Hi ha dos factors que causen aquest increment
constant: d’una banda, l’augment dels interessos que els països deutors es veuen
obligats a pagar; de l’altra, la necessitat de demanar nous préstecs per pagar els
anteriors i atendre les despeses públiques (educació, sanitat, infraestructures,
etc.).
S’ha d’anul·lar perquè és immoral: Per a molts països, el pagament del deute
suposa la impossibilitat de dur a terme polítiques adequades en serveis bàsics,
essencials per a la població, com la seguretat alimentària, la potabilització de
l’aigua, la salut, l’habitatge, l’educació, les infraestructures... Per exemple, fins a
11 països africans (dels quals es disposa de dades) dediquen un percentatge més
gran del seu pressupost a pagar el servei del deute del que destinen a serveis de
salut. Segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, els
pagaments del servei del deute varen superar la despesa anual en salut i educació
a nou països, i també es va sobrepassar la despesa en salut en 29 més, inclosos
23 de l’Àfrica subsahariana, la regió més castigada del planeta. És immoral
demanar que un govern abandoni les escoles, els hospitals, les carreteres, les
indústries i, en fi, els seus ciutadans, per pagar als creditors externs.
S’ha d’anul·lar perquè és injust: El deute és conseqüència d’unes estructures i
unes relacions econòmiques desiguals, injustes, imposades pel colonialisme,
perquè l’inici de la crisi del deute en els anys setanta respon a l’interès del Nord
de fer circular els petrodòlars i vendre els excedents de producció (com
explicarem més endavant). Des de llavors, s’han atorgat els préstecs responent
més als interessos dels creditors que no als dels deutors (per exemple, en el cas
dels crèdits FAD), i això ha suposat la imposició de polítiques neoliberals.
I s’ha d’anul·lar perquè és il·legítim: És il·legítim perquè bona part dels
préstecs que han originat el deute extern dels països empobrits han estat
gestionats en contra del benestar i els interessos de la població. Mitjançant
aquests préstecs, s’han violat els drets humans, les regles de dret internacional
per les quals es regeixen les relacions entre estats i altres principis de dret
reconeguts internacionalment. Són préstecs que, directament o indirectament,
han suposat un atemptat contra la dignitat de les persones i contra la pau.
En concret, molts dels préstecs que ara es paguen s’han destinat a:
La compra d’armes, freqüentment amb la finalitat de silenciar protestes civils.
El finançament d’una dictadura.
El finançament de guerres per envair i annexionar territoris veïns.
La compra de béns de luxe per a les elits del país.
El finançament d’infraestructures per a l’ús i el benefici d’empreses
transnacionals.
Projectes nefasts, mal anomenats de desenvolupament, amb greus efectes
econòmics, socials i ambientals.
A més, molts d’aquests préstecs no varen arribar mai al país i varen ser desviats a causa de la corrupció, o varen ser imposats per l’FMI en condicions econòmiques funestes per al benestar de la població.
I tot això, amb el coneixement i el consentiment d’aquells que donaven els préstecs: els governs del Nord, les institucions financeres internacionals i els bancs privats.
COM PODEM SABER SI UN DEUTE ÉS LEGÍTIM O NO?
Per tal de determinar la il·legitimitat del deute, es pot fer un estudi detallat de l’origen del deute: qui va formalitzar el préstec, sota quines circumstàncies o per servir quins interessos es va formalitzar, a què es va destinar el préstec i com es va gestionar el deute.
És a dir, cal fer auditories públiques integrals de deute. Una auditoria pública integral és la que, finançada pels fons públics, analitza les conseqüències socials, econòmiques, polítiques i ecològiques que el pagament del deute extern exerceix sobre un país deutor, i en determina la legitimitat o il·legitimitat. Actualment, el Govern de l’Equador ha iniciat un procés d’auditoria integral del seu deute públic amb la participació d’experts i de membres de la societat civil equatoriana i internacional.
Nota: La imatge de la capçalera és de Tim O’Brien, http://www.flickr.com/photos/oberaz...
Aquest article es va escriure el dia 8 de febrer de 2009 per Finestra al Sud
