Manifest: 10 anys i estam de festa, però seguim indignats...

Ja fa 10 anys [1] que la nostra associació va iniciar la seva peripècia. 10 anys que un grup de gent, al que se li afegeixen, sempre, altra gent amb raons i cor, va pensar que el Comerç Just havia de tenir un espai a Inca, per tal que qui estàs inquietat davant el món, pogués trobar-se i fer alguna cosa, ni que siguin coses petites, per canviar-lo.

Si exageram, podem dir que era el segle passat, i ho era. Però continuen, encara, els motius per seguir en marxa.

Durant aquests dies ho hem estat contant, i la gent se n’alegra. Nosaltres ens sentim alegres, com ells, i per això feim festa, per això ho celebram. Perquè per tot col·lectiu sempre és un incentiu, la llargada del seu recorregut, i la seva consolidació en el temps.

Ara bé: és igual o més cert que les causes que van motivar la constitució de la nostra associació segueixen essent escandalosament actuals. I és motiu també d’indignació, que la pobresa segueixi augmentant, que les desigualtats segueixin creixent, que l’equilibri ecològic segueixi desequilibrant-se, que no poguem parlar encara de pau al món.

Podríem fer un record de tot allò que hem fet, surant aquests deu anys, però el nostre aniversari vol fer evident que avui en dia seguin necessitant el compromís d’aquella gent que no s’acomoda a l’estat actual de les coses, que no es conforma amb la falsa promesa de felicitat del consum, i que s’atreveix a mirar per la finestra i interrogar-se sobre allò que passa al món.

Durant aquests anys han estat molts el motius de mobilització: la guerra a l’Iraq, el rebuig de la violència terrorista, els drets dels treballadors i les treballadores, la condemna de la violència contra les dones, la protecció del territori... Tot un seguit de reivindicacions que enteníem urgents per fer un món més habitable.

Ara mateix no sabem ben bé si hem avançat: continuen essent molts els motius de mobilització: conflictes armats a l’Iraq, i també a Afganistan, però també aquells conflictes oblidats, a Txetxènia o al Congo, i aquells que condemnam a la permanència, com el de Palestina, les insuficiències de les nostres democràcies, la violència masclista o l’assalt als drets dels treballadors, la destrucció del territori per cobrir-lo de carreteres innecessàries... És a dir, el mateix.

I per això no ens resignam. Perquè continua la necessitat de mantenir-se ferms enfront a la injustícia i demandar més, cada vegada més, solidaritat.

Els drets humans són tal vegada l’horitzó que cal perseguir, però per arribar-hi, i els balanços que ara mateix podem fer són decebedors.

El darrer informe d’Amnistia Internacional sobre la situació dels Drets Humans al món advertia que la crisi, és, sobretot, una crisi de drets; i, pensam, no podem posar, mai, l’economia ni altres interessos per damunt les persones.

Els pressupostos generals de l’Estat retallen l’ajuda a cooperació, i per molt delicada que sigui una situació de crisi econòmica, mai no supera la urgència d’aquells que estan sotmesos a condicions de pobresa inhumanes.

Finalment, l’Estat espanyol està renunciant a la persecució dels crims contra la humanitat en l’àmbit internacional, quan el desplegament d’un dret internacional sembla la única manera de garantir l’extensió dels Drets Humans.

Per això, ara que tenim 10 anys, celebram la nostra alegria, per tot això, però, declaram la nostra indignació.