La porta al nord, de Simó Reus Mestre. Menció especial

Les encletxes de llum, com a punts de làser, es filtraven pels forats de la teulada. El dia es despertava de color blanc i taronja al poblat. Un cadell de ca, pelut i de color negre, remenava una ampolla de plàstic descolorida pel sol mentre no deixava de bellugar la cua. Una dona d’edat indefinida caminava amb fermesa amb un bidó d’aigua sobre el cap. El silenci es començava a trencar com el dia quan la dona entrava ben decidida a la casa.

— Desperta, Maya. Desperta que és ben d’hora.
— No! Si encara no és de dia, una mica més, per favor.
— Per favor, si s’hi pot cosir i tot aquí dintre, filla.
— Però si tenc molta son, mare.

En això que na Maya va sentir les pausades respiracions que feien els seus germans petits, que dormien al seu voltant, i es va dir així mateixa — al manco, els petitons poden seguir dormint una bona estona abans d’anar a l’escola — Ella no tenia tanta sort i, abans de poder anar a l’escola, havia d’anar a fer feina.

La jove Maya va donar una abraçada a la seva mare i es va deixar caure a la cadira que hi havia a la sala principal de la cabana. La casa, com tots els seus habitants li deien, era una construcció rudimentària elaborada amb materials diversos, com ara, fusta, plàstics, uralita i algunes pedres sense gaire protocol en la seva distribució. Hi havia bàsicament dues sales, una principal, on hi havia una petita cuina econòmica, estris per cuinar, un esquelet d’un sofà, un minúscul televisor, una prestatgeria amb objectes diversos i una petita taula amb cadires desiguals. En segon terme, hi havia una habitació que s’utilitzava com a dormitori comú.

La mare li va abocar una bona quantitat de llet i de cereals en un plat fondo. Ella es va afanyar i ben aviat ja sortia per la porta. Va fer tota la pressa que va poder. En poc més de mitja hora es va plantar a dalt d’un turó on un petit ramat de cabres i ovelles ja l’estaven esperant per a la sortida matutina del dia. La Maya, de tarannà alegre i eixerit, va estrènyer el cap de la petita cabra blanca que feia uns dies havia nascut, i el va fregar contra el seu pit. Va portar tot el ramat a un prat proper, que l’anomenaven el prat de la figuera, malgrat la figuera feia anys que havia desaparegut d’aquell indret.

Eren a prop de les nou i mitja del matí quan na Maya va entrar a l’escola del poble. Sempre intentava arribar més d’hora, però, per molt que s’afanyés, no ho aconseguia mai. Havia saludat mig empegueïda en Pablo, un nin ben plantat que li agradava força i que s’asseia tres pupitres més endavant a la seva mateixa aula, i per tot això es sentia la persona més feliç de la terra.

La professora Melinda els va comunicar una bona noticia. Els va dir que s’havia organitzat un concurs d’àmbit nacional de relats curts i que tots hi podrien participar. El premi seria un viatge a una ciutat important d’Europa. Tots hi volien participar. La Maya va preguntar una cosa:

— Professora, i sobre què hem d’escriure?
— Molt bé, Maya, que, a banda de pensar amb el premi, cal demanar-nos per les normes del concurs. Idò, heu d’escriure sobre el primer món i, si ho feis bé, podreu anar a donar-li un cop d’ull.
— D’acord, professora. Així ho farem.

La Maya va tornar cap a casa. Pel camí va pensar amb la rialla d’en Pablo quan s’havien acomiadat a la sortida de l’escola. Alhora, no deixava de pensar amb quin relat podria escriure pel concurs. Hi participarien pràcticament la totalitat dels escolars del país, per la qual cosa es va desmoralitzar una mica. Però, després va pensar que tampoc no passava res si no guanyava, que es quedaria amb els seus germanets, la seva àvia, la seva mare, i passejaria les cabres i les ovelles del senyor García amunt i avall de les muntanyes que tant estimava.

Nom del relat: La porta al nord
Relat:

Tota la gent que conec vol marxar cap al nord. Els meus germans petits només parlen de gent de la televisió que viuen al nord. El meu pare viu al nord, tot i que mai he sabut si es cert o no. Fins i tot, la meva àvia paterna m’anima a escriure un relat sobre el nord, perquè diu que escric molt bé i, si guanyo, podré viatjar allà dalt i li podré contar que n’hi ha de cert en tot plegat i també veuré el seu fill. Malgrat tot, per mi, la bellesa és al sud, el meu ésser viu aquí, sí, a baix del món, al sud, a la zona inferior, talment com si d’un cos humà es tractés, i la part d’abaix és poca cosa en comparació amb la zona nord d’un persona respectable.

Em sent estranya perquè no entenc a la meva gent. No entenc com volem anar a un lloc que els tanca la porta als morros. La meva vida és tan sucosa aquí al sud, com la pluja regalimant-me pels meus cabells. Sé que diuen que la vida és millor allà dalt, que hi ha més coses, més diners, més riquesa, més de tot.... Per mi que no veuen el que jo veig cada matí: els núvols blancs que inunden el cel, l’herba que balla de bon matí, la pluja de sol, el cor del món entre les flors dels prats ...

Nom: Maya Aguado
Edat: 12 anys
Professió: pastora i estudiant

Postal des de Paris:

Hola mare, àvia, Andrés, Pedro i Juan, i Pablo. La ciutat de la llum és com diuen. De fet, és més maca i tot. És elegant, imponent i serena, com les nostres nits d’estiu. Ho estam passat genial. Senyoreta Melinda, diga-li a la meva àvia que no he trobat el seu fill, que tal vegada està de vacances i no ens hem trobat. M’agradaria que ho poguéssiu veure. Segurament un dia vos hi portaré. Una senalla de petons. Ens veurem molt aviat.

Maya