4. ALTRES DEUTES PENDENTS: DEUTE HISTÒRIC, SOCIAL I ECOLÒGIC

4.1 Què són aquests altres deutes i com ens afecten?

Quan parlam de deute, generalment ens referim al deute financer dels països del Sud amb els països del Nord. Però en realitat hi ha altres tipus de deute, diferents del financer, que sovint segueixen el sentit oposat.

El deute històric

Al llarg dels segles, el desenvolupament i les riqueses acumulades al Nord s’han finançat mitjançant l’espoliació dels recursos naturals i l’explotació dels éssers humans del Sud. Durant el colonialisme, aquesta apropiació dels recursos de les colònies per part de les metròpolis va arribar a nivells extraordinaris.

«En tres siglos España recibió suficiente metal de Potosí como para tender un puente de plata desde la cumbre del cerro hasta la puerta del palacio real al otro lado del océano.»

(Eduardo Galeano, Las venas abiertas de América Latina)

Els museus de Londres, París, Nova York o Madrid, es troben plens d’obres d’art mil·lenàries robades als pobladors de les terres conquerides. Durant anys, els ports de les metròpolis rebien diàriament els vaixells carregats de metalls preciosos, com ara cafè, te, sucre, cotó i tot tipus de matèries primeres que havien estat recollides per indígenes o esclaus, robats de les terres africanes. Aquesta espoliació, malauradament, no es va acabar amb l’abolició de l’esclavitud o amb els processos d’independència de les colònies. Es prolonga fins als nostres dies per mitjà d’un sistema de comerç internacional injust, per les restriccions que imposa el deute extern o per l’acció de les grans empreses transnacionals. Així doncs, el deute històric és el que els països del Nord deuen als del Sud pels segles d’apropiació dels seus recursos (inclosos els humans).

El deute social

En parlar de deutes, tampoc no s’ha d’oblidar el deute social, és a dir, allò que els països del Nord devem als del Sud pels efectes socials que les actuacions dels nostres governs, empreses i ciutadans hi han tingut i hi tenen. Es tracta de les violacions dels drets humans, les guerres declarades o induïdes, l’explotació laboral, els moviments forçats de població i un llarg etcètera de perjudicis i mals causats pels països del Nord o per entitats dominades pels països del Nord, com ara les institucions financeres internacionals.

El deute ecològic

Actualment, ens trobam davant una crisi ecològica d’una magnitud extraordinària. Problemes com el forat de la capa d’ozó, l’increment de l’efecte hivernacle, la pèrdua de biodiversitat, l’esgotament dels recursos o la contaminació del sòl i l’aire, denoten aquest fet. Aquesta crisi ecològica és conseqüència indissociable del funcionament actual del sistema econòmic, i els seus efectes no influeixen només els que els produeixen, sinó a tot el planeta. No basta constatar la magnitud dels efectes ambientals, sinó que cal dir quina responsabilitat hi té cadascú. Els països pobres no són els principals causants de la crisi ambiental malgrat que siguin indrets on es donen bona part dels efectes (desforestació de les selves tropicals, extraccions mineres i petrolíferes, insalubritat de les aigües, extinció d’espècies, ciutats contaminades...).

Les causes reals del problema cal buscar-les en l’aparent asèpsia i pulcritud de les societats occidentals i en el seu consum desmesurat. És d’aquesta desigual contribució a la crisi ambiental global d’on parteix el concepte de deute ecològic. El deute ecològic és el deute contret pels països industrialitzats amb la resta de països a causa de l’espoli passat i present dels recursos naturals, els efectes ambientals exportats i la lliure utilització de l’espai ambiental mundial per dipositar-hi residus. El deute extern està íntimament lligat al deute ecològic. L’obligació de pagar el deute extern i els seus interessos obliga a aconseguir un excedent que, en part, pot venir d’un veritable augment de la productivitat, però en part prové de l’empobriment dels habitants dels països deutors i de l’abús de la naturalesa. La necessitat de pagar el deute, i el fet que, en general, cada vegada reben menys pels seus productes, aboca els països en desenvolupament a exportar més i més, amb la qual cosa augmenten els recursos naturals necessaris per acabar obtenint els mateixos ingressos exigus. Si bé avui el deute extern es continua exigint amb insistència i amb conseqüències nefastes, el deute ecològic continua sense ser reconegut.

4.2 El deute de carboni, les petrolieres, la biopirateria, els passius ambientals i el transport de residus

El deute de carboni

Part del deute ecològic que el Nord deu al Sud és degut a l’excés d’emissions de gasos que augmenten l’efecte hivernacle i provoquen el canvi climàtic, com ara el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), o l’òxid nitrós (N2O). En particular, es deu a l’ús excessiu que els països industrialitzats fan de la capacitat natural de l’atmosfera per absorbir aquests gasos.

El deute de les petrolieres

A les empreses capdavanteres del sector petrolier se’ls comencen a exigir responsabilitats sobre els efectes ambientals produïts, no tan sols durant l’extracció de petroli i gas, sinó també com a conseqüència del consum dels productes comercialitzats, seguint així la lògica que es va iniciar amb les empreses tabaqueres i ha continuat amb les empreses relacionades amb l’asbest. Sota el paraigua de deute ecològic, el reconeixement de les noves obligacions d’aquestes empreses envers la societat pren cada vegada més força, s’exigeix el reconeixement d’un deute que fins al moment s’ha obviat. Aquest deute, si es reconeix, facilitarà el canvi tan necessari en el sector energètic.

La biopirateria

Es coneix com a biopirateria el conjunt de processos d’extracció, per part de les empreses del Nord, dels coneixements i les espècies naturals originàries de les zones habitades per pobladors del Sud sense l’aprovació de les comunitats afectades, propietàries legítimes d’aquesta informació, ni cap negociació amb elles, cosa que condueix al monopoli d’aquesta propietat intel·lectual.

Els passius ambientals

Els passius ambientals són els danys ambientals produïts per una empresa en el transcurs de la seva activitat normal o a causa d’un accident. Tot sovint, empreses transnacionals actuen en països menys industrialitzats (però rics en recursos naturals) i no es fan càrrec dels danys ambientals produïts. Adquireixen, per tant, un deute ecològic, que no és reconegut, envers les comunitats que habiten les àrees afectades.

El transport de residus

Si el tractament dels residus perillosos es deixa a la discreció de les forces de mercat, inevitablement segueix el camí de menor resistència, que va dels països més industrialitzats als països més empobrits. Això és degut al fet que aquests països empobrits són els que disposen de menys informació sobre les conseqüències nocives que tenen alguns d’aquests residus.

Els productors dels residus tòxics transportats són, al mateix temps, els que tenen capacitat per establir les normes d’aquest transport. Ells són, per tant, els que han d’assumir la responsabilitat dels efectes ambientals i de salut que aquests residus produeixen. Fins al moment, però, s’han aprofitat de manera contínua del seu poder i no han assumit cap responsabilitat. D’aquesta manera es pot dir que, amb el pas del temps, han adquirit un deute ecològic envers el països menys industrialitzats.

4.3 El deute ecològic espanyol

En les relacions entre centre i perifèria, la posició oficial del Govern estatal espanyol és que hi ha un deute extern monetari que han de pagar els països empobrits. La posició oficial mateixa no té en compte que les relacions econòmiques per les quals se’ls exigeix un deute tenen unes implicacions que van més enllà de les estrictament monetàries. En particular, es nega a analitzar els orígens del deute monetari adquirit (bona part d’aquest deute l’han adquirit governants il·legítims sense l’autorització de la ciutadania de la perifèria ni per a profit seu), les conseqüències socials de pagar-lo i les conseqüències de les relacions econòmiques des del punt de vista ecològic.

Quan analitzam el vessant ecològic de les relacions econòmiques, ens adonam que els rols s’inverteixen, i l’Estat espanyol passa de ser creditor del deute extern monetari a ser deutor d’un deute ecològic.

El model econòmic del Govern actual, a partir del qual dissenya les seves polítiques, es fonamenta a concebre l’economia com un sistema autosuficient, mentre que la naturalesa, si s’hi considera, és tan sols una font de la qual s’extreuen recursos i en la qual es dipositen residus.

L’èxit o el fracàs de les polítiques econòmiques es mesura segons la capacitat de creixement de l’activitat econòmica, basant-se en el creixement del PIB, que es considera sempre satisfactori, independentment de quins són els costs i els efectes produïts per aquest creixement. Amb aquest model econòmic, l’únic deute que hi ha és el deute extern monetari.

El model econòmic anterior no és l’únic model econòmic possible. Davant la perspectiva monetària, hi ha un altra perspectiva econòmica (que en alguns àmbits es coneix com a economia ecològica) en què la naturalesa té un paper molt més destacat, i els límits i les capacitats dels ecosistemes hi tenen un paper principal. Un model econòmic en què l’economia no es pot reduir a la comptabilitat monetària i en què les conseqüències socials i ambientals dels intercanvis econòmics tenen un paper tan destacable com els intercanvis monetaris. És en aquest model econòmic en què adquireix importància l’existència d’altres deutes més enllà del monetari que estan indissolublement lligats a qualsevol intercanvi econòmic: el deute ecològic i el deute social. Des d’aquesta perspectiva, l’Estat espanyol és un país que té contret i continua adquirint un deute ecològic del qual ha de responsabilitzar-se. Mitjançant la petjada ecològica, es pot comprovar de manera gràfica que l’ús de recursos de la nostra economia i l’emissió de residus són excessius. Per analitzar aquest fet en detall, cal estudiar els fluxos de materials i d’energia que s’extreuen de l’interior del país, així com els importats i exportats dels altres països. L’ús de materials a l’Estat espanyol ha crescut de manera constant en les darreres dècades (un 78,5% entre l’any 1980 i l’any 2000), i ha augmentat a un ritme fins i tot superior al creixement del PIB, que en el mateix període ha estat de gairebé un 74%. Per tant, si continua aquest model econòmic, l’única cosa que aconsegueix el creixement és anar cap a una economia cada vegada més insostenible. Quan estudiam l’origen de la petjada ecològica, veim que aproximadament tres cinquenes parts són conseqüència dels alts nivells d’emissions de CO2, un 30% de les quals es produeixen a les centrals de producció energètica en utilitzar fonts energètiques d’origen fòssil, com ara el petroli, el gas i el carbó. Des del punt de vista energètic, l’Estat espanyol és autosuficient només en un 23%, i de les importacions energètiques, un 80% correspon a petroli i derivats del petroli. Per això, la importació d’aquest producte és un element geopolític estratègic. Cada vegada són més les empreses espanyoles amb importants inversions a l’exterior. El model econòmic espanyol als països del Sud, doncs, també té conseqüències socials i ambientals poques vegades reconegudes. «Aquestes responsabilitats històriques i presents s’acumulen i fan créixer el nostre deute ecològic no reconegut», explica Miquel Ortega, de l’Observatori del Deute en la Globalització.

Segons experts com Ortega, el deute ecològic espanyol es genera principalment per la importació irresponsable de nombrosos recursos, pels residus generats pel model econòmic occidental i pel conjunt d’efectes ambientals i socials negatius que produeixen directament algunes de les empreses transnacionals quan actuen a l’exterior. (Vegeu el cas de Repsol-YPF que explicam a l’annex i la campanya «Repsol mata».)

Nota: La imatge de la capçalera és de Shelly S, http://www.flickr.com/photos/shelly...